dilluns, 18 de juny del 2012

Josep Pla i Pals (i2)


Els pobles tenen llegendes. Moltes vegades no són veritat o ho són a mitges. A Pals es deia que Pla esmorzava a can Mercader cada dia. Havia estat un dels hostals més populars de la vila. El seu suquet d’anguila era un plat deliciós i d’anomenada a tota la comarca, la cassola d’arròs fet amb la ceba cremada del sofregit era deliciosa. Fa anys que està tancat i barrat. L’entrada per la carretera era poc afortunada. L’interior havia patit una modernització als anys seixanta d’un gust dubtós. Presidia el menjador una gran llar de foc de pedra artificial. La foto que acompanya aquesta resenya és de la part del darrera. Ha conservat els trets arquitectònics que ajuden a entendre activitats desaparegudes. Els veïns utilitzàvem aquest accés del carrer de Sant Josep com a dreçera. Conserva la protecció al terra per entrar els carros. Un pati interior distribueix les estances. A l’esquerra, on hi ha la finestra, la tina per trepitjar els raïms.  A l’altre costat dos o tres quartos amb infinitat d’estris i caixes d'ampolles buides que formen immenses muntanyes. Al pis superior, la porta sense barana i la politja exterior són testimoni dels graners. També hi dormien jornalers valencians que feien temporada als camps d’arròs, altres dormien al pati. El bar i el menjador estava a la façana principal, juntament amb la cuina que ventilaba pel pati interior. Hi feien estada passants humils, guàrdia civils solters, funcionaris del sindicat de l’arròs, tothom menjava, pagaven quant podien... Darrerament ho regentava un nebot que era mut. Estava casat amb la Teresa. La Maria, sa germana, cuinava. Poc a poc va anar-se deteriorant i acabà amb una decadència absoluta. És molt probable que a les èpoques d’esplendor, Pla devia ser un client amb una certa assiduïtat. Jo, no vaig coincidir-hi mai. Eus aquí, però unes notes seves:

NOTES PER A UN DIARI (gener 1967 – octubre 1968)
13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l'habitació de l'estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d'Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure'ls. Parlem una estona. M'arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal de l'acord amb l'Estat, de l'afer d'Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L'assumpte fou d'una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d'Alacant.

dimecres, 6 de juny del 2012

Josep Pla i Pals



La fundació Josep Pla ha encetat una Ruta Josep Pla per Pals. Això m’ha fet recordar que vàrem coincidir amb Josep Pla a Can Ruben. El restaurant està a l’entrada de Pals. Compartia taula amb en Pere Servià, alcalde de Pals i el secretari de Palafrugell. Va ser la nit del 12 de juny de 1974. Cap a les deu de la nit i per espai d’unes hores va aparèixer un estrany núvol extremadament lluminós, tots varem sortir per contemplar l’espectacle. Sopaven a la taula del costat i Pla semblava interessat en la nostra conversa. Parlàvem de Carpentier i el realisme màgic, la tesis doctoral que feia en Benet, també sobre l’entrevista que havia tingut a Barcelona amb Garcia Marquez sobre aquest treball. La meva esposa és de Pals i coneixia en Pere Servià. Al sortir i saludar-lo en Pla va dir: Seguin, seguin... Va ser una llarga sobretaula. Feia estona que havia marxat l’últim client i en Doro pesava figues darrera la barra. En Pere i el secretari donaven mostres d’esgotament i, ben al contrari, l’ampolla de whisky no s’esgotava. Feia pocs dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i estàvem il·lusionats amb les perspectives que obria al nostre país. El general Spinola era el nou president de Portugal. Pla no dubtà de tractar-lo de “generalot”. Tenia molta informació i va deixar-nos tallats: Què en volen esperar d’un home així? No es confonguin. Parlàrem una mica de tot, la meva esposa va fer-lo enfadar, coneixent el concepte que Pla tenia de les dones. Amb el dit amenaçador, el veig com si fos ara, va dir-li com aquell que defensa el seu castell: cuidi’l al seu marit!. Estava molt deteriorat físicament. Poc polit. De persona que s’ha fet gran i viu sol. Amb el seu permís, deia, és negre? Preguntava una i altra vegada. Fumava sense parar dels meus cigarrets Habanos (una bomba cada vegada). Va convidar-nos a casa seva a Llofriu. No vaig anar-hi ni el vaig veure mai més. Jo no  tenia consciència històrica del personatge. La veritat es que també va fer-me una mica de por... no sé... la senectut... la dependència... Ara sento no haver-ho fet. És com un sentiment de culpabilitat, de mal educat, era una invitació i probablement necessitava l’escalf de la gent a prop. Un sacrifici ben petit tan mateix. Per altre part, al cap del temps ha esdevingut una ocasió perduda per acostar-se a un gran personatge.