dissabte, 28 de desembre del 2013

Biblioteca Vaticana 1

Roma, 1998. Ramon Tuneu, rector de Ripoll, tenia el projecte d’editar la Biblia feta a l’escriptorium del monestir de Ripoll al segle X, durant l'abadiat d'Oliba. Anscari Mundó havia fet els estudis paleogràfics impulsats molts anys abans pel pare Albareda quant era cardenal bibliotecari. Els acompanyo com a dissenyador i responsable de l’edició.

L’entrada a la Ciutat del Vaticà es realitza per la porta de Santa Anna, a la dreta de la columnata Bernini. Com estat independent, comporta un sistema rígid de seguretat fronterer. La Guàrdia Suïssa saluda militarment al monsenyor que ens acompanya, fàcil d’identificar pels ribets i mitjons color púrpura. Els terrenals som adreçats, sense gaire amabilitat i amb una mirada  desconfiada, a l'oficina de control duaner. Estem a tocar de la residència militar on fa pocs dies un capità de l’exèrcit vaticà sembla que ha comés un crim passional. Ha estat notícia de portada als rotatius de tot el món. Realitzada la identificació, camí de la biblioteca, deixem a l’esquerra la porta d’accés a la residència particular pontifícia i l’economat. Al final de la costa, després de passar una arcada, accedim al gran pati interior voltat pels museus vaticans i la biblioteca.

L’entrada a la biblioteca no és gran. Una escultura de marbre sedent de dimensions considerables és sentinella al bell mig de l’escalinata d’entrada a la biblioteca, potser la més emblemàtica del món. El Prefecte de la Biblioteca Vaticana (ara cardenal) té una conversa palatina amb el nostre avalador, també Prefecte d’una Institució Papal. Sorprèn la conversa en llatí, el to, el volum moderat i modulat, l’educació extremada, les adulacions controlades, les mitges paraules, els somriures i les frases sobreenteses.

Ja al despatx del Prefecte Bibliotecari ens és comunicat que el pare Leonard E. Boyle, paleògraf irlandès, que havia estat a Ripoll i amb el que s’havien pres els acords d’edició, havia deixat el càrrec recentment. El nou prefecte ens informa que aquest relleu ha significat un trasbals i que haurien de revisar els compromisos adquirits dels que no tenien cap constància. Encara que dit amb molta subtilesa entenem que l'anterior prefecte havia concedit drets de reproducció a una editora dels EEUU en front de l’empresa suïssa tradicional i adquirit compromisos editorials dubtosos. De tot plegat, estaven examinant la legalitat i si els resultats eren beneficiosos per l'església. Ensenyem la nostra documentació que inclou correspondència i acords d’edició. Al dia següent al matí ens rebria el cardenal bibliotecari Jorge Mejia. En definitiva, ell tenia la màxima autoritat i prendria una decisió. No ens van pas amagar que algun editor espanyol, estava interessat en editar en facsímil la nostra Bíblia de Ripoll.

Com a compensació pels entrebancs d’aquest primer contacte i dificultat en començar a treballar, sor Lucia, monja petiteta i rodoneta, secretària del Prefecte, va fer-nos una visita guiada per les dependències de la biblioteca. Ara estàvem en aquell mític i famós arxiu. Muntanyes de documentació guardada curosament amb secrets tan sols a l’abast d'una minoria d'iniciats. L’escenari on situen les històries i intrigues que la literatura ha difós bastament amb fruïció. La opacitat de la institució ho ha fomentat i alimentat. Res a veure amb les imatges difoses. És sorprenent que els exemplars més valuosos estan guardats en posició plana i separadament en prestatgeries industrials de metall. Posem especial atenció als grans manuscrits medievals que segurament aviat tindríem a les mans. Recorrem pisos i sales immenses plenes de manuscrits.

A la nit sopem una pizza boníssima al peu de l'hotel tocant a la plaça de Sant Pere. El cambrer, simpàtic i servicial, es desfà en comentaris elogiosos de Barcelona i el Barça. Nosaltres, estem immersos entre la sorpresa, la incertesa i una mica de decepció. Decidim telefonar al pare Benítez de la Gregoriana, per si ens cal un cop de ma. Els jesuites des de la seva atalaia a tocar de Sant Pere sempre han tingut una certa influència. Informarem, també, als bisbes de Vic i al president de la Tarraconense que estan al corrent de la nostra visita. El nostre cardenal inquisidor segur que els telefonarà perquè intuïm que es posa en dubte que el nostre projecte d’edició sigui sense ànim de lucre. Tot plegat, semblem els protagonistes d’una novel·la.