Un
petit passeig en el temps, no pas llunyà, per Sant Joan de les Abadesses.
Personatges que podíem trobar al carrer a qualsevol hora. Segurament no figuren
a cap llibre d’història, però acolorien els nostres carrers i transferien
personalitat a la vila. Alguns s’han fet estimar. Molts d’ells ja ens han
deixat. Llegiu-ho, doncs, com un bressolar-se en els records o, en certa
manera, com un homenatge a la gent més senzilla del dia a dia.
Mi
niño, mi niño! Donde está mi niño? El mossèn, el mossèn, el mossèn. En Pere Pujol,
ha vingut en Pere Pujol. Anirem a assajar l'ofici, el senyor bisbe ho diu, el
bisbe, el bisbe. Marca les passes i gesticula com si fes la direcció de
l'orquestra del passant de la Festa Major. Amb els braços alçats i sense
mirar-lo increpa amb mots sense sentit al Legionario que surt de fer el got de
ca l’Esteve. El legionario va arribar a Sant Joan qui sap d'on. S'hi casà i
tingué un fill. Sempre fidel a la seva Legión: vestimenta, condecorat, casquet
militar, camisa de màniga curta. Un valent al que només va tombar la set: massa
vi!
La
Lola surt de casa i tanca curosament la porta. Sempre va viure al carrer major
amb la mare i el germà que era fuster. Religiosa i creient i de rosari i missa
diària. De jove treballà a ca l'Espona. A les tardes collia punts de mitges.
Prima i allargassada practicà la virtut de la puresa. De camí cap a l’església
entra a comprar a la peixateria de la Carmina. S'ha de fer abstinència que avui
es divendres de Quaresma. Repeteix que tots els divendres de l'any, un moment o
altre, surt el sol perquè és el dia dedicat al Sagrat Cor. La Carmina,
maquillada, enjoiada, neta i endreçada, darrera el taulell sembla molt més
alta.
Ca
l'adroguer és una botiga modernista que conserva aquell aire elegant dels anys
vint, tot i que ara, s’il·lumina amb bombetes de quinze. A la Maria Lluïsa li
fa companyia en Joan de l'Hostal del Sol. A la botiga els dies es fan llargs,
sobretot quant els clients són curts. Jo, de marrec, també hi passava estones: Fer el tast amb llaunes
d'escopinyes, xocolata i cava per regar-ho. Sempre era festa. Les tietes eren
molt grans i s’estaven al pis de dalt gronxant records: el papa, la mama,
històries familiars certes o imaginades. Records d’un passat de prosperitat i
unes relacions socials de rància aristocràcia de poble.
L'Àngel
porta una carta a ca l’espardenyer. Cada dia fan fer més papers i l’hi costa de
sortir-se'n perquè no s’hi veu gaire i, a més, és una mica ve-t'ho aquí. L’han
enganyat masses vegades per bona
persona. La calvície i el pentinat el farien passar per un monjo medieval. És l’únic militant
declarat del pepé, que li té una
estima especial. La Teodora té una botiga plena de gènere fins a dalt. Ara és
merceria però els d’abans hi feien espardenyes. En Pepet, el seu pare, encara
en feia. Al sostre es veu l’embigat de l’antic mercat medieval i unes columnes
gòtiques.
En
Ramon és gros i va mal engiponat. Cervell d'infant i un cos d'aspecte gegantí
que fa por. Ha provocat episodis violents. Pobre! no hi és totl. El Rubio ha
passat molta estona assegut a can Faluga fent punta a un pal, també i ha fet un
vinillo, o potser dos. Ha decidit canviar de taverna i enfila cap a la plaça. A
la cantonada del carrer dels Tints, coincideixen amb en Ramon i tenen un diàleg
impossible: un no hi arriba, l’altre parla un argot andalús incomprensible.
Al Passeig, en Jampere treballa amb l’excavadora. En Guàrdia l’increpa amb
cridòria des del balcó. La gent que passa somriu. La Fàtima, solitària i
impertorbable ni tan sols els mira, passeja els gossets i amb mirada
amenaçadora vigila que l’artefacte no s’acosti. Camina lentament d’aquí cap
allà. S’atura, com es diu ara, "a demanda" dels animalons. No
s’acostuma al poble, ella havia viscut sempre a la ciutat. Vesteix de qualsevol
manera, però, a vegades s’il·lumina amb alguna genialitat.
